Avui sortim amb bicicleta, tu i jo, com els vells temps. Avui ens proposem passar el dia junts i ens marquem una ruta, una ruta fàcil t'he demanat, perquè fa molt que no faig esport. Volem sortir a disfrutar sense patir gaire... Tu portes dies planejant i mirant aquelles rutes que vols fer "amb mi". Em sorprenc quan ho descobreixo. "ho vol fer amb mi" penso..."Pero si sóc una mica torpe"... Però m'agafo amb ganes al pla. Anem a dormir relativament d'hora per agafar forces. Quan ens despertem bromeges sobre deixar-ho estar...que és molt tard... "No hi vol anar? Serà que ja no en té ganes..." un estigma bloquejant. Però intento no acabar-m'ho de creure...ho intento. Comencem... "em segueixes?" em dius. I jo penso...que et faré cas per un moment. No és una mala idea...xo fins a on vull seguir? Aguantaran les meves cames? Aguantarà el meu cap? Provem-ho. Agafem velocitat al principi del camí. Se'm enganxen els pantalons als pinyons... m'havies dit que em posés pantalons curts... "sóc un desastre". M'arramengo el pantaló "no hi ha res que no tingui solució" penso. I a mig camí et pregunto: "quant portem?" 8 km contestes. Ho trobo insignificant. Intento veure'm capaç de fer més camí. Ho intento i ho aconsegueixo. Comença la pujadeta sutil però constant, com aquelles que fas quan et proposes quelcom difícil i que a poc a poc ho vas aconseguint. I al arribar al capdamunt notes aquella satisfacció... M'animes a continuar, que d'aquí poc farem un descans. Jo vull parar. Jo vull parar. Vull parar i paro. "No has de decidir tu quan parar" penso. "Que maca que ets" afegeixo sobre mi. Després de 5 minuts i de veure passar una parella de ciclistes, continuem. I arribem a la pujada...ufff...dolor, dolor i més dolor. Paro. No veig el final. Baixo i camino. M'has intentat animar i no he pogut.
Però de sobte, comença la baixada. Em dius: "després de pujar, sempre toca baixar". Satisfacció, tranquil·litat, llibertat, aire acariciant les nostres cares, relaxació. Petita pujada més i ja som a Vilafranca. Ja hi som. Ho hem fet. Hem sortit tu i jo amb bicicleta com els vells temps, fent una ruta en la que t'has passat una mica, però l'has fet amb mi i amb les meves limitacions físiques i psicològiques. Però ho hem fet. Gràcies a tu, a les meves cames, al vermutet de després i gràcies a la baixada.
Fins la pròxima!
