Buscant camins

Si de vegades penses i penses i no saps com ordenar els teus pensaments, asseu-te i comença a escriure'ls

dimarts, 29 d’octubre del 2013

Heroina del perfeccionisme


Eye in the sky - Noa


Puc llegir la teva ment...sé el que estàs pensant...
Durant temps hé pensat que era una heroina ja que sabia el que pensava la gent de mi.

Durant temps he pensat que podia anar canviant la meva forma de ser segons el que pensava que la gent pensava de mi. M'he esforçat. M'he esforçat molt i ho he aconseguit. He aconseguit fer-me i construir-me a través dels pensaments dels altres. Puc llegir la teva ment...sé que estàs pensant que estic fallant...

De tant d'esforç ja no sé què és el que penso jo. No sé qui sóc a part d'una perfeccionista especialitzada en canviar-se a ella mateixa per poder dir que no falla. Perquè sóc com un ull en el cel que ho veu i ho sap tot. M'he esforçat per aconseguir quelcom que no existeix.

Avui deixo de lluitar, ja no em vull esforçar més a canviar, i no vol dir que em ressigni, sino que m'accepti. He intentat tapar tot allò que m'ha fet tal i com sóc però que jo mateixa no veig. Perquè em construeixo en el present, en el que estàs pensant.

Intenar saber com ets després de tant de temps de lluitar contra tu mateix no serà fàcil, serà un treball de dies i de recerca. Però com si d'un treball per l'escola es tractés, m'esforçaré a buscar allò que forma part de mi i que no he creat de la ment dels que m'envolten.

Sóc un ull en el cel que intenta mirar-se a ella mateixa, reprendre il·lusions amagades i somnis per fer-los realitat.

Ja no vull llegir més la teva ment.




dimarts, 15 d’octubre del 2013

De vegades et sorprens






Ha passat l'estiu. Han passat els dies de festa al carrer, de tardes de terrasses refrescants amb els amics de sempre, d'insolacions a la platja, de trenetes, de pantalons curts, morenor i cabells ressecs, de depil·lacions constants i urgents, els dies de vacances o tardes de sofà enganxifoses. Ha passat l'estiu i amb ell les festes majors de retrobaments, de cerveses a dos euros en barres de poble i seguidament, d'esperar-se a que surti el sol per agafar el cotxe després d'un bon esmorzar. Ha passat i arriba la tardor. Amb ella tornen els cafès amb llet calentons, perquè seguim a les terrasses, però ara amb foscor repentina i frescor, però amb el nostre cigarret imprescindible. Segueixen les converses interminables, però ara de què farem pel nostre aniversari, que a la colla dels amics de sempre en som tres que vam néixer a la tardor. Passen els dies i apareixen els símptomes de la tardor, com el cansanci, mals de caps pel canvi de temps o bé per adaptar-se de nou a la rutina. I de cop un dia, arribes a casa amb aquests símptomes pensant que surts a sopar amb el teu xicot per celebrar el teu any acumulat i amagats al teu menjador hi trobes els amics de sempre que criden: SORPRESAAAA!! I llavors ja no hi ha símptomes de cansanci, ni mals de cap ni rutina, llavors t'omples d'alegria i només tens ganes de donar les gràcies, però tampoc saps què dir. Els abraces a tots i per últim a la teva parella i li dius que l'estimes, ho ha organitzat d'amagat i li ha sortit molt bé. Notes com correr la sang per les teves venes del salt que ha fet el teu cor abans no es calma. T'esperen més sorpreses. La sorpresa de pensar que no ets tant dolent com et pensaves...que potser no ho veus, però els altres sí. Per això et sorprenen al menjador de casa. T'ha sorprès? Qui ho havia de dir que un batec de cor fés canviar la imatge que tens de tu mateix.

dilluns, 23 de setembre del 2013

Pujada i baixada


Avui sortim amb bicicleta, tu i jo, com els vells temps. Avui ens proposem passar el dia junts i ens marquem una ruta, una ruta fàcil t'he demanat, perquè fa molt que no faig esport. Volem sortir a disfrutar sense patir gaire... Tu portes dies planejant i mirant aquelles rutes que vols fer "amb mi". Em sorprenc quan ho descobreixo. "ho vol fer amb mi" penso..."Pero si sóc una mica torpe"... Però m'agafo amb ganes al pla. Anem a dormir relativament d'hora per agafar forces. Quan ens despertem bromeges sobre deixar-ho estar...que és molt tard... "No hi vol anar? Serà que ja no en té ganes..." un estigma bloquejant. Però intento no acabar-m'ho de creure...ho intento. Comencem... "em segueixes?" em dius. I jo penso...que et faré cas per un moment. No és una mala idea...xo fins a on vull seguir? Aguantaran les meves cames? Aguantarà el meu cap? Provem-ho. Agafem velocitat al principi del camí. Se'm enganxen els pantalons als pinyons... m'havies dit que em posés pantalons curts... "sóc un desastre". M'arramengo el pantaló "no hi ha res que no tingui solució" penso. I a mig camí et pregunto: "quant portem?" 8 km contestes. Ho trobo insignificant. Intento veure'm capaç de fer més camí. Ho intento i ho aconsegueixo. Comença la pujadeta sutil però constant, com aquelles que fas quan et proposes quelcom difícil i que a poc a poc ho vas aconseguint. I al arribar al capdamunt notes aquella satisfacció... M'animes a continuar, que d'aquí poc farem un descans. Jo vull parar. Jo vull parar. Vull parar i paro. "No has de decidir tu quan parar" penso. "Que maca que ets" afegeixo sobre mi. Després de 5 minuts i de veure passar una parella de ciclistes, continuem. I arribem a la pujada...ufff...dolor, dolor i més dolor. Paro. No veig el final. Baixo i camino. M'has intentat animar i no he pogut. 
Però de sobte, comença la baixada. Em dius: "després de pujar, sempre toca baixar". Satisfacció, tranquil·litat, llibertat, aire acariciant les nostres cares, relaxació. Petita pujada més i ja som a Vilafranca. Ja hi som. Ho hem fet. Hem sortit tu i jo amb bicicleta com els vells temps, fent una ruta en la que t'has passat una mica, però l'has fet amb mi i amb les meves limitacions físiques i psicològiques. Però ho hem fet. Gràcies a tu, a les meves cames, al vermutet de després i gràcies a la baixada. 
Fins la pròxima!

dilluns, 14 de febrer del 2011

"Em desitjo un bon dia, desitja-te'l tu també"



Esperant la sortida del sol per desitjar-me un bon dia!

Ara només queden unes tres horetes perquè el nou dia comenci i escric impacient perquè això passi. Quan el meu cos comenci a estar cansat, aniré al seu llit, m'hi acostaré sense fer soroll per no interrompre el seu son, (tot i que sí que intentaré parar els seus roncs), aixecaré el nòrdic i m'aproparé a ell notant la seva escalfor aprofitant per posar els meus peus freds sota les seves cames. Recolzaré el meu cap sobre la seva espatlla després de fer-li un petó suau a la seva punxant galta. Tot seguit, acompasaré la meva respiració amb la seva per així poder fer-me venir la son. Intentaré que l'últim pensament del dia sigui el més bonic i positiu possible per atraure una allau de somnis agradables (cosa que últimament no aconsegueixo tenir) i per així despertar-me amb una sensació agradable després de que soni la dolça melodia del seu despertador. Un cop obri els ulls l'abraçaré amb ganes de tornar-me a adormir després de veure'l com comença el seu dia vestint-se al meu costat. Li desitjaré bon dia, però no li diré per dir, sinó que senti que vull que tingui un gran dia i si ho sent, segur que serà així. Seguidament, em farà un petó i desapereixerà per la porta de la seva habitació. Jo recolzaré de nou el meu cap sobre el coixí, tapant el meu somnolent cos sota el nòrdic i sentint encara la seva olor tornaré a adormir-me esperant poder-me desitjar un bon dia quan trepitgi de nou el terra.

Els altres


"Cada individu és, qui és, qui creu que és, i qui pensa que els altres creuen que és - una trinitat que no sempre coinicideix"
Tenim sempre una imatge de nosaltres mateixos que pot ser totalment diferent a la que és en realitat. Podem saber qui som i com ens veuen els demés, i de vegades, la persona que creiem que els altres creuen que som ens persegueix i pejudica el nostre dia a dia, sobretot si aquesta imatge és negativa. Podem arribar a pensar que el que pensen els altres té prioritat sobre el que pensem de nosaltres mateixos i arribem a un punt de comparació, cosa natural en els éssers humans, que ens fa veure la nostra realitat de forma distorsionada. Creure que els altres són millors que tu i que no aconseguiràs mai el que els demés han aconseguit pot calar dins els teus pensaments fins al punt d'arribar a creure que no ets ningú i a preocupar-te per quelcom que no ets. És com si una persona volgués ser més alta del que és perquè considera que així seria millor, però si medeixes un metre i cinquanta-cinc centímetres no mediràs mai un metre i setanta- cinc. No podem desitjar allò que no tenim si són fites impossibles d'assolir, però la nostra ment és tant perversa que s'entesta a voler-ho ja que creiem que és el que hauriem de ser.
Acceptar-nos tal i com som ens ajuda a ser feliços i a no desvalorar-nos per allò que voldríem ser. Evitar la comparació ens fa més forts i sentir-nos més segurs pel que som i pel que tenim.
Moltes vegades pensem que els altres són una amenaça sobre la nostra vida, però no ens adonem que la nostra real amenaça som nosaltres mateixos. Perquè? Perquè és la nostra pròpia ment la que fa que et puguis sentir inferior a l'altre, més infeliç, més pobre, etc. El fet de confiar en nosaltres fa que desapareguin aquests sentiments que poden angoixar-te i allunyar-te de la felicitat.
"La única persona que pot fer-te feliç, ets tu mateix" i si has pogut crear por, incertesa, dubtes, preocupacions, sensacions negatives, també podràs crear pensaments de valentia, de força, de decisió i conduir les teves sensacions desagradables en sensacions de benestar psíquic i físic.
Si t'adones de que tu has creat la teva infelicitat, el primer pas és no culpar-te per aquest fet, sinó felicitar-te per haver-te'n adonat.

Disfrutar del present... de vegades haig de concentrar-me en el que estic vivint. Posar tota l'atenció en els meus gestos, en el meu entorn (contrari a l'amenaça que suposava abans). Fixar-me en tot allò que tinc i que tantes coses bones m'aporta. I en el que tinc no em refereixo a les coses materials, sinó en la gent que m'estima i m'estimo. He descobert sensacions inmensament agradables en recordar-me de tots ells. Fins ara, m'havia preocupat tant per les coses que poden passar i en els errors que podia cometre que m'havia submergit en un món ple de pors i ansietats anticipatòries, de dubtes a l'hora d'actuar... en un món fosc. Tenia por de parlar... No sabia perquè la gent actua sense pensar què pensarien els altres, sinó sent ells mateixos i preocupant-se de la seva pròpia felicitat (sense perjudicar als demés, és clar), sent espontanis i amb passos ferms i paraules altes.
Jo cada vegada parlava més baixet...
Em vaig crear una pròpia presó d'on no sabia com sortir...
Creia que algú em jutjaria malament pel que feia, pel que deia...
No me n'adonava que jo era la que em jutjava. 

Judicis anticipatoris els quals estem acostumats a exercir. Ens han educat així de fet, i sino, a qui no li han dit a casa seva: "vés amb compte amb la bicicleta", " vigila amb el ganivet, que et pots tallar", "no parlis amb extranys ni acceptis caramels que et poden fer mal", i un llarg etcètera.
Estem predisposats a vigilar amb els perills del nostre entorn però per molt que vigilem, sempre hi seran i no farem que un soposat perill no acabi passant. Així, jo entenc que anticipar-se és perdre el temps.
Jutjar als altres pel que fan també és el pa de cada dia, però crec que la gent que sempre jutja als altres i intenta controlar la conducta dels qui l'envolten, és degut a que no pot controlar la seva pròpia vida i assumir així la responsabilitat d'aquesta. Alguns símptomes de no estar assolint la responsabilitat de les nostes vides són l'enveja, la ràbia, l'irratibilitat, les pors... sensacions que tots hem sentit en alguna ocasió, i no sabem ben bé la causa d'aquestes. I sí, els problemes de la nostra ment es manifesten en símptomes físics que els altres (o tu mateix, si hi pares atenció) poden observar.

Enveja

Des de la meva pròpia experiència, avui començo a centrar-me en allò que em provoca a l'estar ara mateix teclejant aquestes paraules a l'ordinador, en sentir els meus peus freds desprovistos de mitjons, en sentir la comoditat que em provoca el pijama que porto posat, en rascar-me el nas perquè em pica, en notar la meva pròpia respiració (de la qual me n'havia oblidat), en notar el tancament de les parpelles per humitejar els ulls i la pèrdua momentània de llum, en sentir els meus llargs cabells sobre les meves espatlles... és a dir, en viure el present, a oblidar-me del passat i a no anticipar el futur. Perquè el futur és ara, i ara, i ara i també ara i ARAAAA!! 

dijous, 10 de febrer del 2011

Demanem un desig?




Des de ben petita recordo mirar el cel i quan dos avions es creuaven algú deia: "demanem un desig!!" I així ho feies. El meu sempre era el mateix i any rere any el repetia esperant que es cumplís. Un dia creia que es complia però el meu traidor pensament anul·la aquesta agradable idea que s'esfuma en un obrir i tancar d'ulls. I segueixes esperant, fins que a poc a poc penses que el desig no es cumplirà mai. T'acabes preguntant tantes vegades "perquè" que arribes a desesperar i quan algú proposa de nou demanar un desig pel creuament de dos avions o pel senzill fet de que caigui una pestanya, segueixes posant en dubte si val la pena fer-ho. "Perquè? total, no es complirà...".
Avui de nou miro el cel i immortalitzo aquesta imatge pensant que m'entusiasma la proposta d'un desig el qual perseguiré perquè es cumpleixi, perquè crec que si hi penso molt, les coses vindran a favor meu i res ni ningú (ni jo mateixa) podrà trepitjar-lo.
"Vull ser feliç", demanava, demano i demanaré, pensava, penso i pensaré, perseguia, persegueixo i perseguiré sempre. "Perquè?":He après que un no pensa que és feliç, sino que se sent feliç sense preguntar-se el perquè ho és.
Allunyem preocupacions i sensacions negatives que obstaculitzen aquesta sensació ja que un dia vaig llegir que el 90% de les preocupacions negatives que podem arribar a pensar, no acaben succeïnt mai. Així que és una pèrdua irrecuperable d'energia que pots invertir en això, en simplement sentir-te feliç.

Reflexionem-hi...

dilluns, 17 de gener del 2011

Trencant un cicle viciós


Avui és dilluns, sona el despertador a les 10, obro els ulls per buscar-lo i apagar-lo per dormir una mitja hora més.
El meu pensament: comença un nou dia... que HAIG DE FER avui??... com em sentiré avui??".

Un cop més, una vegada més, tornem-hi, per no trencar la tradició anticipo allò que pot passar per començar un nou dia d'incertesa, per pensar en allò que puc sentir en actuar, en parlar o en escoltar.
Pensament: No tinc ganes d'obrir els ulls....

Ell m'anima a entrar en moviment, em sento millor sabent que el tinc al costat i que podrà distreure les meves idees absurdes i irreals intentant preveure el dolor que puc sentir en sentir un soroll, una paraula o al rebre un cop involuntari. Idees constants per fer-les desaparèixer, però són molt fortes i gairebé sempre guanyen la batalla.
Em concentro a observar el que tinc al voltant, a contemplar el meu cos davant el mirall, a mirar el moviment de les meves mans quan actuen, a sentir el tacte de la meva pell i de la roba que taparà el meu cos i em donarà calor en un dia d'hivern. Concentro la meva mirada, m'esforço i torno a perdre, permetent l'entrada a pensaments negatius i a crítiques destructives:
el meu voltant....em fa por...
el meu cos davant del mirall... m'he engreixat, HAIG de fer règim...
les meves mans... no les puc seguir...
la meva roba... no m'agrada...

PROU!!!!
Tancaré els ulls i pensaré en un matí calorós d'estiu a la platja, estirada damunt la tovallola notant com la sorra agafa la forma del meu cos. Imaginaré l'escalfor del sol sobre la meva pell, escoltant concentrada la cançó del mar interrumpuda per sons d'innocents marrecs que corren cap a l'aigua o juguen a la sorra.

Em tranquil·litzo, respiro fons, obro els ulls donant una nova oportunitat al nou dia intentant no imaginar el que viuré, sino simplement viure-ho.