"Cada individu és, qui és, qui creu que és, i qui pensa que els altres creuen que és - una trinitat que no sempre coinicideix"
Tenim sempre una imatge de nosaltres mateixos que pot ser totalment diferent a la que és en realitat. Podem saber qui som i com ens veuen els demés, i de vegades, la persona que creiem que els altres creuen que som ens persegueix i pejudica el nostre dia a dia, sobretot si aquesta imatge és negativa. Podem arribar a pensar que el que pensen els altres té prioritat sobre el que pensem de nosaltres mateixos i arribem a un punt de comparació, cosa natural en els éssers humans, que ens fa veure la nostra realitat de forma distorsionada. Creure que els altres són millors que tu i que no aconseguiràs mai el que els demés han aconseguit pot calar dins els teus pensaments fins al punt d'arribar a creure que no ets ningú i a preocupar-te per quelcom que no ets. És com si una persona volgués ser més alta del que és perquè considera que així seria millor, però si medeixes un metre i cinquanta-cinc centímetres no mediràs mai un metre i setanta- cinc. No podem desitjar allò que no tenim si són fites impossibles d'assolir, però la nostra ment és tant perversa que s'entesta a voler-ho ja que creiem que és el que hauriem de ser.
Acceptar-nos tal i com som ens ajuda a ser feliços i a no desvalorar-nos per allò que voldríem ser. Evitar la comparació ens fa més forts i sentir-nos més segurs pel que som i pel que tenim.
Moltes vegades pensem que els altres són una amenaça sobre la nostra vida, però no ens adonem que la nostra real amenaça som nosaltres mateixos. Perquè? Perquè és la nostra pròpia ment la que fa que et puguis sentir inferior a l'altre, més infeliç, més pobre, etc. El fet de confiar en nosaltres fa que desapareguin aquests sentiments que poden angoixar-te i allunyar-te de la felicitat.
"La única persona que pot fer-te feliç, ets tu mateix" i si has pogut crear por, incertesa, dubtes, preocupacions, sensacions negatives, també podràs crear pensaments de valentia, de força, de decisió i conduir les teves sensacions desagradables en sensacions de benestar psíquic i físic.
Si t'adones de que tu has creat la teva infelicitat, el primer pas és no culpar-te per aquest fet, sinó felicitar-te per haver-te'n adonat.
Disfrutar del present... de vegades haig de concentrar-me en el que estic vivint. Posar tota l'atenció en els meus gestos, en el meu entorn (contrari a l'amenaça que suposava abans). Fixar-me en tot allò que tinc i que tantes coses bones m'aporta. I en el que tinc no em refereixo a les coses materials, sinó en la gent que m'estima i m'estimo. He descobert sensacions inmensament agradables en recordar-me de tots ells. Fins ara, m'havia preocupat tant per les coses que poden passar i en els errors que podia cometre que m'havia submergit en un món ple de pors i ansietats anticipatòries, de dubtes a l'hora d'actuar... en un món fosc. Tenia por de parlar... No sabia perquè la gent actua sense pensar què pensarien els altres, sinó sent ells mateixos i preocupant-se de la seva pròpia felicitat (sense perjudicar als demés, és clar), sent espontanis i amb passos ferms i paraules altes.
Jo cada vegada parlava més baixet...
Em vaig crear una pròpia presó d'on no sabia com sortir...
Creia que algú em jutjaria malament pel que feia, pel que deia...
No me n'adonava que jo era la que em jutjava.
Judicis anticipatoris els quals estem acostumats a exercir. Ens han educat així de fet, i sino, a qui no li han dit a casa seva: "vés amb compte amb la bicicleta", " vigila amb el ganivet, que et pots tallar", "no parlis amb extranys ni acceptis caramels que et poden fer mal", i un llarg etcètera.
Estem predisposats a vigilar amb els perills del nostre entorn però per molt que vigilem, sempre hi seran i no farem que un soposat perill no acabi passant. Així, jo entenc que anticipar-se és perdre el temps.
Jutjar als altres pel que fan també és el pa de cada dia, però crec que la gent que sempre jutja als altres i intenta controlar la conducta dels qui l'envolten, és degut a que no pot controlar la seva pròpia vida i assumir així la responsabilitat d'aquesta. Alguns símptomes de no estar assolint la responsabilitat de les nostes vides són l'enveja, la ràbia, l'irratibilitat, les pors... sensacions que tots hem sentit en alguna ocasió, i no sabem ben bé la causa d'aquestes. I sí, els problemes de la nostra ment es manifesten en símptomes físics que els altres (o tu mateix, si hi pares atenció) poden observar.
 |
| Enveja |
Des de la meva pròpia experiència, avui començo a centrar-me en allò que em provoca a l'estar ara mateix teclejant aquestes paraules a l'ordinador, en sentir els meus peus freds desprovistos de mitjons, en sentir la comoditat que em provoca el pijama que porto posat, en rascar-me el nas perquè em pica, en notar la meva pròpia respiració (de la qual me n'havia oblidat), en notar el tancament de les parpelles per humitejar els ulls i la pèrdua momentània de llum, en sentir els meus llargs cabells sobre les meves espatlles... és a dir, en viure el present, a oblidar-me del passat i a no anticipar el futur. Perquè el futur és ara, i ara, i ara i també ara i ARAAAA!!
