Fa uns tres anys em vaig comprar un trencaclosques per tal de mantenir la meva ment ordenada en ordre. Tres anys després, quan tot estava desordenat, la meva parella em va proposar de fer-lo perquè li feia il·lusió. Jo vaig accedir a trencar-me el cap per col·locar les peces al seu lloc correcte.
Comences per allò que et resulta més fàcil per poder després encaixar cada una de les formes amb les seves corresponents parelles amb les que es complementen de forma exacta. Per mi, aquell trencaclosques era un repte. Era un dibuix fosc d'una noia sola, acompanyada d'un violí i una màscara, amb el seu vestit de corsé i faldilla fosca que tapava bona part de la barca o més aviat una góndola. La llum més clara era un fanal que ben a prop tenia i darrera seu una ciutat banyada d'aigua on s'hi reflectia una lluna plena emboirada i mig tapada pels núvols. Un dibuix ple de melancolia i foscor, les meves companyes de viatge.
Intentem ordenar les peces agrupant-les per colors, uns color de vegades gris, de vegades blau-fosc, però resultava gairebé impossible distingir-les. Com més avançavem el trencaclosques, més perduts ens trobavem inmersos en aquells edificis solitaris sense rastre de traços clars ni tampoc de vida. Uns dies després de la pèrdua de l'ordre, el vam recuperar, i allà estava, el trencaclosques acabat esperant l'última peça per encaixar. I ho vam aconseguir. Ara reposa sota el meu llit esperant el moment de ser emmarcat i poder-me'l mirar dient-li, "t'he pogut ordenar, maleïda foscor!"
