Un dia d'hivern de passeig per la platja
Caminant sense romb amb la brisa a la cara, amb el sol que m'escalfa i em manté calenta la sang que silenciosament circula per les meves venes. Caminant sento els moviments dels meus peus sobre un sòl inestable que em fa perdre de tant en tant l'equilibri, tornant a col·locar el peu i tornant-lo a perdre. M'estabilitzo, miro a l'horitzó i em pregunto què hi deu haver a l'altre costat... Camino buscant imatges a immortalitzar veient a través del visor de la càmara tot allò que amaga un món senzill que pot arribar a impressionar-me fins al punt de fer-me por allò que pugui trepitjar per si em puc fer mal. Sé que puc donar un pas en fals i caure, sé que em puc punxar agafant una petxina, sé que em puc mullar si m'apropo massa al mar i una innocent onada se m'acosta sense avisar, sé que puc tornar a perdre l'equilibri... però el que no sé és com oblidar-me del que sé que pot passar i no saber recordar-me d'oblidar. Tampoc sé com aixecar-me, com curar-me una ferida, com aixugar la meva roba mullada, ni com recuperar l'equilibri.
Tot allò que m'envolta m'espanta mentre no sàpiga com mirar-ho sense por.
Caminant per la sorra observo els meus passos fent-los meus a cada pas però no me'n adono i miro enrere per veure el meu recorregut descoordinat i esbiaixat, tremolós i indecís definint un camí incert i poc ferm. Torno mirar endavant observant el que em queda per caminar i els records que puc recollir d'un passeig insignificant que tranquil·litza la ràbia que porto dins.