"Veo mucho potencial, pero está desperdiciado. Toda una generación trabajando en gasolineras, sirviendo mesas, o siendo esclavos oficinistas. La publicidad nos hace desear coches y ropas, tenemos empleos que odiamos para comprar mierda que no necesitamos. Somos los hijos malditos de la historia, desarraigados y sin objetivos, no hemos sufrido una gran guerra, ni una depresión. Nuestra guerra es la guerra espiritual, nuestra gran depresión es nuestra vida. Crecimos con la televisión que nos hizo creer que algún día seríamos millonarios, dioses del cine, o estrellas del rock. Pero no lo seremos, y poco a poco lo entendemos, lo que hace que estemos muy cabreados".
Ella es mira al mirall després d'una llarga dutxa calenta i de desprendre's de la tovallola. Es mira i moltes vegades li costa reconeixer-se a ella mateixa, ser conscient del seu propi cos, d'un cos cuidat al llarg dels anys per convertir-se en un cos desitjat.
Observa les seves corves. La que més li agrada és la de la seva cintura enllaçada amb les seves caderes ovalades, ressaltant els seus ossos de la pelvis causant així una entrada en el seu ventre llis amb unes petites cicatrius degudes a una petita intervenció força dolorosa. Ella les toca mentre recorda aquella sensació punxant. Comprova que les seves cuixes segueixen essent rodonetes i molsudes com eren des de ben petita, altres vegades més gruixudes, però ara se les mira i li agraden. Es gira veient la seva esquena plena de pigues com si d'un cel estrellat es tractés, una gran constel·lació dibuixada en la seva pell. Segueix baixant els seus ulls cap a la corva que enllaça la seva esquena amb el glutis, ara marcat per estries blanquinoses. Es toca suaument per observar el moviment del teixit adipós acumulat per la falta d'exercici i pensa: "si anés al gimnàs, potser seria més ferm..." però ràpidament oblida la idea. No li ha agradat mai aquesta idea, ha probat de dur-la a terme però no li ha acabat de fer el pes. Prefereix anar a passejar per exercitar els seus dèbils músculs. Comprovant el seu perfil, ara mira els seus pits, no massa grans però li agrada com dónen el punt final a la seva feminitat. Torna a mirar de front al mirall i veu la seva cara, amb un mig somriure per acabar fent ganyotes i veure la pèrdua de flexibilitat de la seva pell, les petites arrugues que han començat a aparèixer, però no li dóna importància, les acaricia per comprovar amb el tacte de les seves mans de la seva existència. Es diu a sí mateixa que és ella, és ella qui surt al carrer i s'afronta a la realitat, de vegades distorsionada pels seus petits ulls axinats que observen espantats la gent que la rodeja. Es mira fixament als ulls i es diu tres coses "maques" per començar el dia. Tot i que els seus pensaments positius passen per un filtre embrutat al llarg dels anys, sent en el seu interior que ha de mirar endavant, i veure llum allà on no n'hi hagi.
Una noia que es mira davant d'un mirall satisfeta de com és i esperant agradar-li el que realment és.
Em puc quedar encantada mirant la llum d'una espelma, observant els seus múltiples colors i els moviments de la flama lluitant contra el vent, el seu principal enemic. Es mou lleugera mentre s'alimenta de la cera que la manté viva.
Miro la seva llum innocent però intensa, llunyana però a la vegada molt pròxima, simple i calenta. M'encanta fotografiar-les donant lloc a un reflex que no passa desapercebut.
Fa uns tres anys em vaig comprar un trencaclosques per tal de mantenir la meva ment ordenada en ordre. Tres anys després, quan tot estava desordenat, la meva parella em va proposar de fer-lo perquè li feia il·lusió. Jo vaig accedir a trencar-me el cap per col·locar les peces al seu lloc correcte.
Comences per allò que et resulta més fàcil per poder després encaixar cada una de les formes amb les seves corresponents parelles amb les que es complementen de forma exacta. Per mi, aquell trencaclosques era un repte. Era un dibuix fosc d'una noia sola, acompanyada d'un violí i una màscara, amb el seu vestit de corsé i faldilla fosca que tapava bona part de la barca o més aviat una góndola. La llum més clara era un fanal que ben a prop tenia i darrera seu una ciutat banyada d'aigua on s'hi reflectia una lluna plena emboirada i mig tapada pels núvols. Un dibuix ple de melancolia i foscor, les meves companyes de viatge.
Intentem ordenar les peces agrupant-les per colors, uns color de vegades gris, de vegades blau-fosc, però resultava gairebé impossible distingir-les. Com més avançavem el trencaclosques, més perduts ens trobavem inmersos en aquells edificis solitaris sense rastre de traços clars ni tampoc de vida. Uns dies després de la pèrdua de l'ordre, el vam recuperar, i allà estava, el trencaclosques acabat esperant l'última peça per encaixar. I ho vam aconseguir. Ara reposa sota el meu llit esperant el moment de ser emmarcat i poder-me'l mirar dient-li, "t'he pogut ordenar, maleïda foscor!"
Vull fer-les fora i no sé com fer-ho. Entren sense demanar permís i es queden dia i nit envoltant cada cosa que intento guardar de nou, en cada record hi són, cada vegada que obro els ulls les trobo amb el seu somriure malèfic golpejant-me i obstaculitzant els meus gestos, els meus passos i les meves sensacions. Arrelen en els meus pensaments, entre elles s'alimenten i es fan més fortes.
Un impuls em permet tancar-les en un racó, sembla que desapareguin però continuo sentint els seus riures que em recorden que tornaran a sortir, quan menys m'ho esperi me les trobaré de nou i no puc evitar esquivar-les.
Ara no sols vull esquivar-les sinó fer-les fora per poder avançar.
En el fons em fa por viure sense elles.
Visc neguitosa esperant un dia on la valentia domini el meu cos, on no emergeixin dubtes del no res i on el sol em deixi veure el que no he vist fins ara. ARA, no ahir ni demà, vull veure-ho ara.
Caminant sense romb amb la brisa a la cara, amb el sol que m'escalfa i em manté calenta la sang que silenciosament circula per les meves venes. Caminant sento els moviments dels meus peus sobre un sòl inestable que em fa perdre de tant en tant l'equilibri, tornant a col·locar el peu i tornant-lo a perdre. M'estabilitzo, miro a l'horitzó i em pregunto què hi deu haver a l'altre costat... Camino buscant imatges a immortalitzar veient a través del visor de la càmara tot allò que amaga un món senzill que pot arribar a impressionar-me fins al punt de fer-me por allò que pugui trepitjar per si em puc fer mal. Sé que puc donar un pas en fals i caure, sé que em puc punxar agafant una petxina, sé que em puc mullar si m'apropo massa al mar i una innocent onada se m'acosta sense avisar, sé que puc tornar a perdre l'equilibri... però el que no sé és com oblidar-me del que sé que pot passar i no saber recordar-me d'oblidar. Tampoc sé com aixecar-me, com curar-me una ferida, com aixugar la meva roba mullada, ni com recuperar l'equilibri.
Tot allò que m'envolta m'espanta mentre no sàpiga com mirar-ho sense por.
Caminant per la sorra observo els meus passos fent-los meus a cada pas però no me'n adono i miro enrere per veure el meu recorregut descoordinat i esbiaixat, tremolós i indecís definint un camí incert i poc ferm. Torno mirar endavant observant el que em queda per caminar i els records que puc recollir d'un passeig insignificant que tranquil·litza la ràbia que porto dins.
