Heroina del perfeccionisme

Eye in the sky - Noa


Puc llegir la teva ment...sé el que estàs pensant...
Durant temps hé pensat que era una heroina ja que sabia el que pensava la gent de mi.

Durant temps he pensat que podia anar canviant la meva forma de ser segons el que pensava que la gent pensava de mi. M'he esforçat. M'he esforçat molt i ho he aconseguit. He aconseguit fer-me i construir-me a través dels pensaments dels altres. Puc llegir la teva ment...sé que estàs pensant que estic fallant...

De tant d'esforç ja no sé què és el que penso jo. No sé qui sóc a part d'una perfeccionista especialitzada en canviar-se a ella mateixa per poder dir que no falla. Perquè sóc com un ull en el cel que ho veu i ho sap tot. M'he esforçat per aconseguir quelcom que no existeix.

Avui deixo de lluitar, ja no em vull esforçar més a canviar, i no vol dir que em ressigni, sino que m'accepti. He intentat tapar tot allò que m'ha fet tal i com sóc però que jo mateixa no veig. Perquè em construeixo en el present, en el que estàs pensant.

Intenar saber com ets després de tant de temps de lluitar contra tu mateix no serà fàcil, serà un treball de dies i de recerca. Però com si d'un treball per l'escola es tractés, m'esforçaré a buscar allò que forma part de mi i que no he creat de la ment dels que m'envolten.

Sóc un ull en el cel que intenta mirar-se a ella mateixa, reprendre il·lusions amagades i somnis per fer-los realitat.

Ja no vull llegir més la teva ment.

De vegades et sorprens

Ha passat l'estiu. Han passat els dies de festa al carrer, de tardes de terrasses refrescants amb els amics de sempre, d'insolacions a la platja, de trenetes, de pantalons curts, morenor i cabells ressecs, de depil·lacions constants i urgents, els dies de vacances o tardes de sofà enganxifoses. Ha passat l'estiu i amb ell les festes majors de retrobaments, de cerveses a dos euros en barres de poble i seguidament, d'esperar-se a que surti el sol per agafar el cotxe després d'un bon esmorzar. Ha passat i arriba la tardor. Amb ella tornen els cafès amb llet calentons, perquè seguim a les terrasses, però ara amb foscor repentina i frescor, però amb el nostre cigarret imprescindible. Segueixen les converses interminables, però ara de què farem pel nostre aniversari, que a la colla dels amics de sempre en som tres que vam néixer a la tardor. Passen els dies i apareixen els símptomes de la tardor, com el cansanci, mals de caps pel canvi de temps o bé per adaptar-se de nou a la rutina. I de cop un dia, arribes a casa amb aquests símptomes pensant que surts a sopar amb el teu xicot per celebrar el teu any acumulat i amagats al teu menjador hi trobes els amics de sempre que criden: SORPRESAAAA!! I llavors ja no hi ha símptomes de cansanci, ni mals de cap ni rutina, llavors t'omples d'alegria i només tens ganes de donar les gràcies, però tampoc saps què dir. Els abraces a tots i per últim a la teva parella i li dius que l'estimes, ho ha organitzat d'amagat i li ha sortit molt bé. Notes com correr la sang per les teves venes del salt que ha fet el teu cor abans no es calma. T'esperen més sorpreses. La sorpresa de pensar que no ets tant dolent com et pensaves...que potser no ho veus, però els altres sí. Per això et sorprenen al menjador de casa. T'ha sorprès? Qui ho havia de dir que un batec de cor fés canviar la imatge que tens de tu mateix.

Pujada i baixada

Avui sortim amb bicicleta, tu i jo, com els vells temps. Avui ens proposem passar el dia junts i ens marquem una ruta, una ruta fàcil t'he demanat, perquè fa molt que no faig esport. Volem sortir a disfrutar sense patir gaire... Tu portes dies planejant i mirant aquelles rutes que vols fer "amb mi". Em sorprenc quan ho descobreixo. "ho vol fer amb mi" penso..."Pero si sóc una mica torpe"... Però m'agafo amb ganes al pla. Anem a dormir relativament d'hora per agafar forces. Quan ens despertem bromeges sobre deixar-ho estar...que és molt tard... "No hi vol anar? Serà que ja no en té ganes..." un estigma bloquejant. Però intento no acabar-m'ho de creure...ho intento. Comencem... "em segueixes?" em dius. I jo penso...que et faré cas per un moment. No és una mala idea...xo fins a on vull seguir? Aguantaran les meves cames? Aguantarà el meu cap? Provem-ho. Agafem velocitat al principi del camí. Se'm enganxen els pantalons als pinyons... m'havies dit que em posés pantalons curts... "sóc un desastre". M'arramengo el pantaló "no hi ha res que no tingui solució" penso. I a mig camí et pregunto: "quant portem?" 8 km contestes. Ho trobo insignificant. Intento veure'm capaç de fer més camí. Ho intento i ho aconsegueixo. Comença la pujadeta sutil però constant, com aquelles que fas quan et proposes quelcom difícil i que a poc a poc ho vas aconseguint. I al arribar al capdamunt notes aquella satisfacció... M'animes a continuar, que d'aquí poc farem un descans. Jo vull parar. Jo vull parar. Vull parar i paro. "No has de decidir tu quan parar" penso. "Que maca que ets" afegeixo sobre mi. Després de 5 minuts i de veure passar una parella de ciclistes, continuem. I arribem a la pujada...ufff...dolor, dolor i més dolor. Paro. No veig el final. Baixo i camino. M'has intentat animar i no he pogut. 

Però de sobte, comença la baixada. Em dius: "després de pujar, sempre toca baixar". Satisfacció, tranquil·litat, llibertat, aire acariciant les nostres cares, relaxació. Petita pujada més i ja som a Vilafranca. Ja hi som. Ho hem fet. Hem sortit tu i jo amb bicicleta com els vells temps, fent una ruta en la que t'has passat una mica, però l'has fet amb mi i amb les meves limitacions físiques i psicològiques. Però ho hem fet. Gràcies a tu, a les meves cames, al vermutet de després i gràcies a la baixada. 

Fins la pròxima!